«El cooperativisme sanitari és la solució per fer sostenibles els sistemes nacionals de salut»

Com farà compatible la seva feina a l’hospital i a la Fundació Espriu?

La càrrega de treball a la Fundació Espriu, així com a l’Organització Internacional de Cooperatives de Salut (IHCO) i a l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI), depenia molt dels càrrecs que José Carlos Guisado tenia en aquestes organitzacions i del grau de representació internacional que havia aconseguit la Fundació Espriu. Per descomptat, volem recuperar aquesta posició al més aviat possible; però, mentrestant, ni el nombre de reunions ni el de viatges tindran gaire a veure amb els que feia el Dr. Guisado com a president de l’IHCO i conseller de l’ACI.

Quins reptes s’ha marcat com a director general de la Fundació Espriu?

Ja feia un any i mig que solia acompanyar el Dr. Guisado en les seves cites internacionals. Vaig estar amb ell l’any passat a Antalya, a l’assemblea de l’ACI, que va ser realment molt educativa per a mi. No només per les eleccions que van donar la presidència a Monique F. Leroux, sinó perquè vaig poder adonar-me del que representava la Fundació Espriu en l’àmbit internacional i de com n’era, de reconegut i sol·licitat, el Dr. Guisado, a qui totes les delegacions demanaven consell.

Encara que en l’àmbit internacional el Dr. Guisado ens va deixar el camí molt clar; actualment, el vicepresident de l’IHCO és el Dr. Eudes de Freitas Aquino, d’Unimed del Brasil, que és qui de moment és al capdavant de l’organització. La qüestió ara és com queda la Fundació Espriu, si optarem a la vicepresidència o a la presidència, perquè una de les missions que s’ha proposat el Patronat és que la tasca internacional de José Carlos Guisado es preservi i que, en un termini curt, la Fundació Espriu recuperi el camí que ell va marcar i torni a tenir aquest mateix grau de representació.

A més, una de les coses que necessita la Fundació és més presència nacional. Aquest és l’objectiu que em marco, perquè crec que tot el que s’ha fet en l’àmbit internacional és molt poc conegut dins el país; i no només això, ja que, a més, molt pocs saben el que representa la Fundació Espriu i les institucions que la componen. S’ignora que Assistència Sanitària pertany a una cooperativa de metges, com ho és Lavínia, la propietària d’ASISA; que SCIAS és una cooperativa d’usuaris propietària d’un hospital… Tot això es desconeix, malgrat que estem parlant de grans empreses, que creen milers de llocs de treball i donen servei a milions de persones, que han construït 15 hospitals habilitats amb l’última tecnologia i conduïts pels millors professionals. Hem fet molt bé la nostra feina; ara hem de donar-li la visibilitat necessària. Crec que hem d’anar per aquí. I per això estem estudiant idees, per veure com donem a la Fundació i a les institucions que la integren la importància que tenen perquè la gent les conegui.

Com va arribar al cooperativisme sanitari?

Vaig començar a conèixer el que era ASISA quan vaig venir a treballar a aquest hospital, a mitjans dels noranta. Però podria dir que el meu doctorat en cooperativisme es diu José Carlos Guisado, que va ser qui em va posar al dia, juntament amb els doctors Ivorra i De Porres, del que era el model de cooperativisme sanitari del Dr. Espriu, un cas únic a l’estat i molt poc freqüent al món, en el qual metges i usuaris comparteixen la gestió sense intermediaris de cap tipus.

Una de les grans paradoxes de les cooperatives és que són el model empresarial més valorat per l’opinió pública malgrat desconèixer com funcionen. Quina és l’explicació?

La gent identifica les cooperatives amb conceptes molt ben acceptats socialment, com la cooperació o l’altruisme. Per descomptat, el moviment cooperatiu es beneficia d’aquesta associació d’idees, encara que després resulti que les cooperatives només són notícia quan les coses no van bé, com va passar amb el cas Mondragón. El que la gent desconeix és que la diferència substancial de les cooperatives, si bé lògicament han de ser empreses sostenibles i rendibles, rau en el fet que tots els beneficis els reinvertim en les nostres pròpies estructures, cosa que permet generar riquesa, una assistència de la millor qualitat i amb el millor equipament, i millors salaris per als nostres metges. I tot això és possible perquè no hem de pagar dividends a cap accionista. Això és el que cal donar a conèixer.

En aquesta línia, hi ha iniciatives a escala internacional, com ara l’ambiciós estudi emprès per l’IHCO per tal de determinar l’impacte de les cooperatives en la salut dels ciutadans…

Sí, és un estudi encarregat per l’IHCO a EURISCE (Institut Europeu de Recerca sobre Cooperatives i Empreses Socials). Quant a aquest tema, he de recordar un cop més el Dr. Guisado, que sempre deia que si les entitats que integren la Fundació Espriu conformen la tercera o quarta cooperativa sanitària més gran del món no es deu tant al nombre de cooperativistes com al de persones a qui presta servei. Perquè si hi ha tres o quatre milions de ciutadans atesos, això és el que realment dóna una idea de la magnitud de l’obra.

ASISA col·labora amb el Sistema Nacional de Salut a través de Muface des de fa dècades. Com creu que serà aquesta col·laboració en el futur?
ASISA va apostar des del primer minut per la col·laboració amb el Sistema Nacional de Salut, i les últimes dades indiquen que el 86 % dels funcionaris opten per les asseguradores privades, i ara només en quedem dues. Pel que fa al futur, entenc que la Sanitat només pot ser complementària si volem que sigui eficient i eficaç. Seria un disbarat duplicar recursos. Per què construir un hospital públic al costat del d’una cooperativa quan també hi pots enviar els teus pacients? Cal tenir sentit comú i gestionar els diners públics de la millor manera possible, perquè els recursos són limitats, i més encara amb una població envellida.

I en aquest context d’envelliment de la població i de costos cada vegada més elevats que amenaça fins i tot la sostenibilitat dels sistemes públics, quin paper hi podria jugar el cooperativisme sanitari?

Crec que és la solució per fer sostenibles els sistemes nacionals de salut. Qui cregui que el futur encara ha d’arribar en determinats aspectes, s’equivoca. Ja és aquí. I canviaran moltíssimes coses: la nanotecnologia, els fàrmacs dirigits per genoma… Tot això allargarà l’esperança de vida, però farà que els costos siguin molt més alts. I no només em refereixo a equips de diagnòstic, sinó al dia a dia: la polifarmàcia a partir de determinada edat té un cost terrible, i això ara amb fàrmacs assumibles, però quan el fàrmac sigui més costós serà molt difícil de mantenir si no actuem amb sentit comú i de forma complementària.