Col·laboració i sinèrgies, claus per a la sostenibilitat sanitària

El sistema de salut a Espanya s'enfronta a múltiples reptes, però el principal és la sostenibilitat del mateix sistema. La sostenibilitat en termes econòmics, mediambientals... i també socials. Un dels obstacles que es presenta a aquesta sostenibilitat és l'ampli ventall de factors dels quals depèn la salut de les persones, que, en molts casos, són impredictibles, la qual cosa impedeix que es pugui tenir una previsió exacta del que es necessitarà per cobrir tots els serveis i les necessitats sanitàries.

No obstant això, el conjunt d'entitats, organitzacions i institucions, tant públiques com privades, que formen un sistema sanitari complet ha de treballar en una direcció que asseguri l'assistència sanitària universal, que, al seu torn, ha de ser un sistema sostenible.

Durant les últimes dècades les innovacions tecnològiques i científiques, tant pel que fa a diagnosticar com curar la malaltia, han aportat grans facilitats a l'hora de garantir una assistència de qualitat. D'aquesta manera, per mantenir la igualtat en el dret a la sanitat, i complir així amb el principi d'equitat que garanteix la Constitució espanyola, seria necessari disposar de tecnologia d'avantguarda i de les últimes innovacions terapèutiques en tots els centres per igual.

Però la crisi econòmica dels últims anys ha sacsejat fortament la sanitat pública, la qual cosa ha afectat els recursos, tant tècnics com humans, i s'ha reflectit en un empitjorament de l'accés i de l'oferta de prestacions de serveis sanitaris. Per tot això, el gran repte d'avui és oferir una assistència sanitària de qualitat igual per a tothom.

En aquest sentit, el cooperativisme sanitari és un model exemplar que suposa una tercera via alternativa als sistemes públics i privats. Com a model emmarcat en l'economia social, està demostrat que aquest tipus de sistemes resisteixen millor en moments de crisi o recessió econòmica que els de tall més tradicional. Això es deu precisament a la seva naturalesa cooperativa, que implica que tots els beneficis econòmics es reinverteixen en la mateixa entitat, cosa que permet que hi hagi una actualització constant i, per tant, una millora contínua que permet oferir una alta qualitat del servei.

És per això que la col·laboració entre les diferents parts que articulen el sistema sanitari esdevé fonamental en el camí cap a la universalització de l'assistència sanitària. En primer lloc, hem d'analitzar i comprendre el marc actual en què ens trobem, on els recursos són limitats. Aquesta limitació fa imprescindible coordinar-se i maximitzar l'eficàcia dels recursos, així com establir una sèrie de prioritats comunes a tota la societat.

A continuació, hem de plantejar i validar una cartera de serveis bàsics real, accessible i universal que sigui comuna en totes les entitats i mantingui l'equilibri entre la demanda existent i els recursos financers disponibles.
Així mateix, s'ha d'establir entre els diferents agents públics i privats un pacte despolititzat i unificat que es regeixi per valors estrictament mèdics, on les persones prevalguin per sobre del capital, com defensa el model cooperatiu.

De les persones i per a elles

Finalment, és important implicar de la mateixa manera tots els professionals sanitaris i els pacients. Aquests últims han de sentir-se part del sistema sanitari, assumint la seva responsabilitat i sent conscients de la seva importància en la sostenibilitat i el desenvolupament del sistema.

La sanitat ha de ser de les persones i per a les persones, entenent que l'assistència sanitària és un dret fonamental que ha de ser una prioritat per a totes les societats. Els responsables han de defensar, protegir i desenvolupar aquest dret en totes les direccions i, a més, contemplar totes les opcions disponibles. Precisament és en aquest aspecte on les entitats no estrictament públiques poden aportar quelcom, creant sinèrgies i forts vincles col·laboratius que donin lloc a una xarxa sanitària amb més abast i qualitat.