«En som la prova: els metges i els ciutadans poden autoorganitzar-se per dotar-se de bons sistemes sanitaris.»
Notícies
Cercador de Notícies
13.09.2018
«En som la prova: els metges i els ciutadans poden autoorganitzar-se per dotar-se de bons sistemes sanitaris.»
El doctor Orce és el president d’Assistència Sanitària. Ens reunim al seu despatx a l’Avinguda Tarradellas de Barcelona, en uns locals ben coneguts pels més de dos-cents mil socis d’Assistència Sanitària i SCIAS, perquè ens expliqui com va començar aquest model de sanitat i què el fa tan original en el context europeu.
compartir notícia
Quin és el context històric en el qual el model espriuà comença a emergir?
Un context difícil, el dels anys quaranta, en plena postguerra. Era una situació durant la qual Espanya estava desconnectada dels corrents europeus i de la manera com hi evolucionava la societat. A Espanya hi havia una cultura important, en l’àmbit popular, d’autoorganització de les comunitats, dels municipis, per resoldre els seus problemes sanitaris. Als pobles, hi havia metges als quals la gent, si no tenia diners, els retribuïa en espècies: un pollastre, un sac de patates o llegums, el que fos. El metge tenia cura de la comunitat i la comunitat ajudava a mantenir-lo. Aquest concepte tenia un nom: la “iguala”.
Tothom pagava la seva “iguala” al metge, que significava una quantitat anual, que podia ser en diners, en serveis o en espècies. Era un fenomen molt estès a tot Espanya.
Entenc que parlem d’abans que hi hagués cap mena de sanitat pública.
En aquella època no existia la sanitat pública. Els metges que hi havia es van trobar amb empresaris que muntaven serveis per atendre la població i tenien els metges purament com a treballadors, força mal retribuïts, que treballaven dins un marc estricte que els condicionava la mena d’atenció que podien donar. En aquest brou de cultiu, l’any 1942 el ministre Girón de Velasco va posar les bases del que seria el Sistema Nacional de Salud. Paral· lelament, en algunes províncies, començant per Biscaia, els metges es van autoorganitzar perquè no els agradava ser treballadors a compte d’altri i no estar ben retribuïts.
D’aquella empresa col·lectiva en van dir “igualatori” –un nom emparentat amb les tradicionals “iguales”. Es tractava d’una llista de metges que oferien serveis mèdics a la gent que volia triar un metge d’aquella llista, i cadascú cobrava en funció de la feina que feia.
Què tenia d’especial, en comparació amb les tradicionals “iguales”, el fet d’estar en una llista?
Descobreix totes les respostes a la pàgina 38 i 39 de la nostra revista Compartir.
